Activitats sobre els contes de Pere Calders

Contes de Pere Calders

Exercicis sobre el conte "La sang" de Mercé Rodoreda

la sang

Exercici "La sang" dins vint-i-dos contes

3. Llegiu atentament els fragments següents, on es pot apreciar la gran càrrega simbòlica de les dàlies:

(1)I el meu marit deia que les dàlies eren els nostres fills, perquè el meu marit era així, sap?
(2) Veu? -em va dir- en aquesta panera sense res, el meu marit cada any hi plantava les dàlies. Feia un sot amb un punxó en la terra flonja i jo li anava donant les cabeces d’una a una i ell les colgava i les cobria a poc a poc. (pàg. 15)

a) Com queden reflectides les relacions amoroses dels protagonistes en aquests textos?
En el primer text la parella es troba en un bon moment de la vida, són joves, viuen feliços i tenen un afany per plantar i cuidar les dàlies. Com que no poden o no estan mentalitzats per tenir fills, supleixen aquest buit amb les dàlies.
En el segon text es troben al principi de la seva època com a parella i també s’estimen molt. És tant molt compenetrats i això es reflexa ja que fan una activitat que a tots dos els hi agrada molt: Duen a terme la plantació anual de les dàlies.

b) Per què les dàlies són els seus fills?
Perquè al no tenir descendents, ells les consideraven com a tals per això les plantaven i les cuidaven. Les dàlies juguen un paper cabdal ja que com tot fill necessiten que els hi estiguin contínuament pendents (reg, redressament...) . Ells necessiten sentir que fan créixer un fruit que és comú.
El que simbolitzen és molt paral·lel al procés de reproducció. Cadascun juga un paper molt important: l’home fa el forat amb el punxó i la dona li va passant les cabeces de dàlies i tot junt, permet que aquestes puguin desenvolupar-se en les millors condicions possibles.
Per altre banda hi ha un altre paral·lelisme. Les dàlies estan relacionades amb l’estat intern de la parella. Quan les dàlies estan més vives i la seva flor es més gran, colorida i vistosa, la parella passa per molt bona època. Com que cada any s’hi planten de noves, això simbolitza que la parella està consolidada i renova el seu amor. En el moment en que el jardí es troba abandonat i les dàlies estan mortes, la parella està distanciada. En el moment en que es troben en una edat madura, ja no tenen afany per mantenir les dàlies i la parella passa per una crisi, estan en decadència.

c) Busqueu i copieu altres fragments on es manifesti aquesta comparança entre dàlies i nens.
Aquell any, el darrer, les dàlies van florir tan grosses que cada flor semblava un cap de criatura.
Vaig entrar al jardí cantant i amb una alegria tan forta que vaig passar la mà per cada dàlia i les acariciava com si fossin fills meus
Carles Hernández

Contes de Carme Riera

carme riera

EXPLICACIÓ TEÒRICA DEL CUBISME

EXPLICACIÓ TEÒRICA DEL SUPERREALISME

EXPLICACIÓ TEÒRICA DEL DADAÍSME

EXPLICACIÓ TEÒRICA DEL FUTURISME

IMATGES CUBISTES

IMATGES SUPERREALISTES

IMATGES DADAÍSTES

IMATGES FUTURISTES

ANÀLISI D'UNA OBRA AVANTGUARDISTA: ENCARA EL TRAM - JOAN SALVAT-PAPASSEIT

ANÀLISI D'UNA OBRA AVANTGUARDISTA: L'ABSURD - JOAN SALVAT-PAPASSEIT

ANÀLISI D'UNA OBRA AVANTGUARDISTA: TOT L'ENYOR DE DEMÀ - JOAN SALVAT-PAPASSEIT

ANÀLISI D'UNA OBRA AVANTGUARDISTA: LA GESTA DELS ESTELS: MESTER D’AMORS - JOAN SALVAT-PAPASSEIT

CREACIÓ PRÒPIA D'UN POEMA AVANTGUARDISTA

dilluns, 20 de desembre del 2010

Exercicis Modernisme

L'havien treta al porxo, com de costum, i l'hereu se n'havia anat a la batuda, la jove a l'hort amb el menut a braç, la mossa gran a costura i el bordegassot i l'altra nena, l'un a jugar a boles a l'era d'en Rostoll, al capdavall del poble, i l'altra a engegar les oques i ànecs vora el riuet. En la casa no hi quedaven més que la vaca prenys, dins la cort, fosca i plena de teranyines, el garrí modegant en el raconot de sota l'escala, les gallines escarbotant la ruda i el donzell en el pati, i la padrina a dalt, en el porxo, entremig de canyissos de figues seques, esteses de fesoles granades, penjolls de tomates, panotxes de blat de moro i enfilades d'orellanes. Als peus hi tenia la basseta del menut amb el coixinet d'espart, podrit del orins, i les baietes del bressol, negres de mosques i llançant un tuf inaguantable.
A les set del matí, quan la jove havia tret la padrina, encar el sol no donava en aquella banda del porxo, encarat entre llevant i migdia, però a les deu ja estava ensenyorit de més de la meitat, i la pobra velleta, de cara a l'horitzó, plantada com una mòmia en la cadira baixa, en la que la tenien esclavitzada sos membres morts i inútils, es rostia de viu en viu.
Feia cinc anys que s'havia aireferida, anant a confessar al poble veí, amb un predicador que hi feia el novenari; havia caigut al mig de la carretera, amb els ulls en blanc i la boca de costat, com si fes ganyotes. Un carro que anava a mercat, a punta de dia, va atrapar al pas aquell bulto blanc i blau -la caputxa de franel·la i les faldilles de blavets- i el carreter va fer-li un xiulet, perquè l'animal, amb les orelles apuntades endavant, com si flairés un perill, se li espantava; però com el bulto no es mogués, el carreter baixà del carro i engegà un roc com l'embosta, que anà a petar en el braç esquerre de la padrina, fent-li un bony com un ou; i com ni així fes aires d'eixirivir-se, l'home, cremat, s'hi atansà amb la vara enlaire, per a veure si de grat o per força el faria deixondir, an aquell borratxo que dormia la mona al mig del camí.
Al ser-hi a tocar, s'adonà que era una dona i la sacsejà amb el peu, després l'aixecà i li desembossà la caputxa: llavors vegé els ulls espantats i la ganyota sinistra d'aquella boca fora de lloc. La padrina no podia parlar, ni moure el braç ni la cama dreta. La carregà com un fardo al carro, i tiraren cap al poble. Al carrer Major li preguntà una dona:
-Hola, Baldiri! Què duem?- Res de bo, noia: la vella de cal Manyo, que s'és ferida. L'he vista al mig del camí, l'he arreplegada i la tragino a casa seva.
- Tant de grat que us ne sabrà l'hereu!... Ja mai més servirà per a res. Quan els hi ve aquesta pedregada, valdria més que es morissin en sec; al manc no farien nosa.
- Ja tens raó; però què hi farem!... Vaja, adéu, noia.
- Adéu, Baldiri.
I el carro tirà avall mandrosament, grinyolant de tota sa ferramenta mal enseuada.
Dels ulls esparverats de la padrina van caure dues llàgrimes com cigrons: hi sentia i hi veia, la pobra dona.
A casa seva l'hereu i la jove la reberen amb la sorpresa alarmada amb què es rep un hoste perillós que no s'espera. No que fossin males entranyes l'hereu ni la jove; però a pagès, un vell xacrós que consum i no produeix és un censal, i ja eren tantes boques!..
Per a provar, perquè la gent no digués, van donar-li un got de vi amb sal, i li untaren els polsos i la boca del cor amb oli de llargandaix, i anaren de seguida pel capellà. Si s'havia de morir, alabat sia Déu! Però, al manc que se n'anés arreglada. Del metge ningú en parlà: prou que sabien ells que allò de les feridures, quan pitjava de ferm, no tenia remei; i els metges, al capdavall, no eren més que uns papadineru!
Com no podien confessar-la. perquè no enraonava, la van extremunciar i es quedaren tranquils: ja havien fet tot lo que calia. Al vespre van recordar-se de que no havia menjat res del dia abans, i li portaren un plat de sopa i un got de vi. Després tothom se n'anà al llit, dient a la malalta que si havia de menester alguna cosa que avisés. L'endemà la jove es quedà a casa, per veure si l'àvia se n'anava o no. A migdia li va donar la sopa i el gotet de vi, i al vespre altra vegada. Els ulls esparverats de l'enllitada semblava que volguessin dir alguna cosa; però la jove ja no tenia taleia de mirar-li els ulls.
L'endemà, al entrar en la cambra, una bravada forta li tapà els esperits, i vegé mulladís al sòl. Llavors la jove record`que encara mai l'havia feta orinar. Una foguerada li encengué la cara, i va estar a punt de cantar-li les quaranta a la padrina. En els ulls inquiets d'aquesta, que ho veien tot, s'aturà un llagrimó emperesit: li mancava acostumar-se a sa misèria.
La jove, amb ses embranzides i revolades de dona trempada i sobrera de salut, esbatanà la finestra, cridant que allà no s'hi congriaria la pesta. Aleshores la padrina veié un tros de cel blau, serè, esplèndid, bonic com si fos fet de tot just, enduent-se-li la mirada més enllà d'aquelles rònegues parets, brutes i florides, que li feien de gàbia. En sa arrossegada vida de burro guixeter, blincada sempre al pes de la càrrega, no li havia quedat una hora vagativa per a contemplar-lo, el cel. De llavors, inútil ja per a tot lo de la terra, li lleuria de fer-ho; i començà a posar-li voluntat, an aquella bellesa consoladora que havia d'arribar a ésser la seva única distracció i son únic amic.
La jove va rumiar que tenir l'àvia al llit no li convenia, perquè en poc temps li destruiria la màrfega; i l'aixecà. Els dies bons la tenia al porxo; quan feia mal temps, a la vora del foc. Com ella, la jove, havia de cavar les mongeteres, collir la vianda, picar la verdura per a les oquetes, abeurar el garrí, anar per l'olla i apedaçar l'home i la canalla, no podia estar per la vella. Li posà la nena per vigilanta. Però, al segon dia, la nena va cansar-se de guaitar amb sorpresa la padrina, sempre sèria i quieta, sempre muda i mirant enllà, com si tingués els ulls de vidre; i la criatura, avorrerta, després d'haver-se rosegat tot un bec de davantal, començà a arrossegar-se poc a poquet cap a la porta, i quan fou a la porta, sortí al carrer, prometent-se a si mateixa arribar només que fins a la cantonada i tornar: però de la cantonada estant vegé un aplec de canalla jugant a caps i traves a la plaça, i el cor li va dir que si hi anava guanyaria una agulla; i corregué fins a la plaça, i després anà a jugar a costures, i després a collir margaridoies. Tornà de fosc a casa, i la mare no va renyar-la. D'aquell dia en avall, no es parlà més de fer compte a l'àvia. Cada matí tothom emprenia la seva via, i en la casa sols hi quedaven quatre animalets i aquell ésser baldat, rostint-se de viu en viu, entre canyissos de figues, esteses de fesoles, enfilalls d'orellanes i panotxes de blat de moro, amb l'eterna basseta als peus i les baietes del bressol penjades a eixugar, ran mateix de la cara.
A trenc d'alba cada dia la jove la girbava de qualsevol manera, la prenia d'una revolada, la treia al porxo, li posava quatre culleradetes de sopa a la boca, li donava un ditet de vi i se n'anava de casa; a l'hora de dinar era la nena gran la que es cuidava d'atipar l'àvia, entre roncs i empentes; i tornaven a deixar-la fins al tard, que la jove la prenia de nou en un braçat, com si fos una feixina, per a dur-la al llit, a on quedava abandonada fins l'endemà. I la pobre infeliça, que no podia cosir ni fer mitja, que no podia anar a l'hort ni tan sols bressolar la mainada; que no podia moure cames ni braços i amb prou feines barbotejar un que altre mot; la pobra vella, que estava avesada a veure, de tota sa vida, com una cosa natural, que a l'ésser espremut, a l'arreu inútil, al vell que no servia per a res, no se li tingués cap llei de mirament, no es queixava mai d'aquell tracte inclement i dur, sense una titlla d'amor ni respecte; i en sa cara inexpressiva, de pòmuls sortits i boca entregirada, no s'hi veia més que una passible indiferència, com la cara d'un brau manso. Només s'animava, pipellejant-li l'esguard, quan s'acostava el plat de la sopa: la feridura havia obert encara més sa gana golafre de pagesa, i son ventrell, que hauria paït les pedres, no quedava satisfet amb aquell plat de sopes o de mongets bullits; i l'ànsia de son rostre i la voracitat amb què llepava la cullera semblaven demanar sempre més i més. Però no n'hi donaven, perquè deien que si menjava molt embrutava massa el porxo. llevat els moments del menjar se passava hores i hores asseguda en aquella cadira mitjana, immòbil i muda, de cara a l'horitzó, amb el cap ert i els ullets grisos, badats i fixos, com ulls de vidre, i les dues mans sobre la falda, amb el rosari a l'esquerra, l'única viva, si no hagués sigut la pedrada del carreter; però aquella pedrada tan certera havia fet malbé per arreu algun nervi que li privava de doblegar dos o tres dits, i havia deixat en el bracet, dur i cantellut com una estella resseca, un renós que, quan volia fer mal temps, l'agullonava amb unes fiblades tan vives que feien petar les dents.
I així consumia el rest de sa miserable vida la padrina de cal Manyo, immòbil i sola i mirant i mirant sempre, amb una quietesa fixa d'esfinx, aquell cel tan blau i bonic, però tan impassible i llunyer pels que sofreixen.
Ningú sabia, ni potser ella mateixa, quins esqueixos de pensaments rodolaven per les cofurnes de son cervell primitiu, paralitzat per l'hemiplexia, davant d'aquell cel esplèndid, ni quines sensacions podia despertar el més enllà meravellós que contemplava sempre, en esperit encara viu, dins de sa carn quasibé del tot morta i momificada.
Aquell dia el sol li donava de ple, i semblava impossible que no la cegués i atuís. Era un sol de juliol, covat, ardent com brases, que en els redossos rostia les sargantanes enartades i aixecava bombolles en la pell de les persones. S'hauria dit que es respirava foc. Els insectes, afollonits, fiblaven amb una sanya terrible. Les orellanes del porxo semblaven grapats de raïms negres, dels que s'aixecava una remor imparable, un zum-zum seguit, sense gradacions; les mosques hi estaven a pilots, lo mateix que en el coixinet de la basseta i en les baietes del bressol, i en la cara de la padrina; se li ficaven sota el mocador del cap i dins la boca entreoberta, picant-li, fins a deixar-li el fibló, la llengua blanca i resseca; se li abeuraven en els llagrimers humits, passejant-se-li a l'entorn dels parpres cuirosos; se la menjaven viva. Ella pestanyejava de tant en tant, i algun dit de la mà esquerra es bellugava com amb esma de fer alguna cosa; mes ni la mà es movia ni el cap se tombava: solament el pit li anava com una manxa de ferrer, i les gotes de suor li regalaven cara avall, l'una darrera l'altra, caient sobre el davantal, a on el sol les eixugava de seguida.
Regnava una quietud pesada. De tant en tant se sentia un xisclet d'ocell que volava fora de vista, un escotxineig de guatlla al lluny, el trinc-trinc precipitat d'un rellotge de caixa, tocant hores, un cop de pota de la vaca prenys dins la cort, els grunys malhumorats del porc...
S'acabava el batre, i no hi havia un home feiner ni una dona jove en vaga per les cases: en tot el poble no s'hi haurien comptat mitja dotzena de vellets inútils, bressolant en un racó de cuina o bé ajaçats a l'ombra de les parets. Fins la mainada rodava per les eres, fent tombarelles sobre el boll calent, parant els sacs del gra, ficant-se entremig de les potes del bestiar de les batudes, com voleiades de pardals barroers.
Allà a deu hores s'havia aixecat un alè de vent, i tothom cuitava a aprofitar-lo.
Feia una estona que la vaca es removia inquieta, baladrejant el tros de cadena de ferro, que petava sorollosament contra les parets de la cort, i el porc grunyia més que de costum, quan la padrina, immòbil en son setial de balca consumida, percebé una bafarada estranya, agrenca, que venia de la banda del patí; però se n'aixecaven tantes de bafarades al seu entorn, ara del coixinet que tenia als peus, ara de les baietes que tenia al costat, ara de les carabasses que es podrien sobre la paret, que no en va fer cas. Mes, al cap d'un minut, una de més forta i reveladora la va fer estremir de cap a peus. Ensumava àvidament, com quan sentia la flaire de la sopa, i els ulls somorts se li espantaren, traint una gran angúnia. Com responent an aquella mirada d'esglai, la vaca llençà un bruel llastimer que retintinà llargament en l'espai caldejat, com amb mandra d'allunyar-se i fondre's, i el petament de la cadena, fortament estrebada, des d'aquell moment ja no parà. Per altra banda, les gallines començaren a esvalotar-se en el patiet, mateix que veguessin la guineu.
La padrina ho comprengué clar: aquelles senyals d'alarma de les bèsties i aquella fortor de socarrim que sentia no podien mentir: se calava foc a la casa. I, debategant, tota ella concentrada en sos sentits, tractà d'esbrinar en quin indret se calava el foc i el mal que podia fer. De sobte, una glopada de fum, com despedida per la boca d'un gegant fumador, s'enlairà per la banda del patí. Els dos o tres dits bons de la mà esquerra de la padrina s'agitaren nerviosament, bellugant el rosari.
El foc devia ésser en el bastarral, que feia de sostre a la cort de la vaca: el dia abans hi havien entrat la palla nova, que cruixia de tan resseca i cremaria mateix que una esca.
La cort i el bastarral ocupaven el cul de la casa i tenien un finestronet que donava al pati; el pati estava separat del cementiri per una paret de tàpia, i després del cementiri venia la iglésia, que tapava per aquella banda tota la vista a la casa del Manyo, i que aleshores privaria que la gent de les eres s'adonés del foc i pogués acudir-hi al començament. Per la banda del carrer tampoc hi havia gaire més esperança, perquè en cas de que s'escaigués a passar alguna persona, lo que no era fàcil en aquella hora, abans el fum no omplís tota la casa i eixís per les escletxes de la porta ajustada, ja a dins seria tot un braser. Si la gran fetor de socarrim no ho descobria d'hora, no hi hauria remei... La pobra dona, amb les potències esclarides súbitament, per acció d'aquell terror suprem, ho calculà amb un minut. si el foc havia començat en la cort o en el bastarral, ella estava al bell cim de la fogaina. En aquell moment, com per a donar-li la seguretat absoluta, el finestronet del pati, com si fos una xemeneia, començà a vomitar glopades i més glopades d'un fum espès, negre pudent, d'una fortor que feia plorar els ulls; de seguida el patí va estar-ne ple, i s'estengué pel porxo com una boirada. entretant, mig asfixiada, la vaca bruelava seguidament, balandrejant amb fúria la cadena, i els romflets del poc esdevenien a cada punt més forts. El fum devia haver-ho invadit tot, fins els darrers racons.
La paralítica volgué cridar, sembrar l'alarma en al barri desert, però sa llengua mig baldada no respongué a son neguit, un barboteig palpissot, una treballosa pluja de fragments de paraules fou tot lo que li eixí, i encara tan baix, que no s'hauria sentit de l'altra banda del porxo. Al donar-se compte de sa absoluta misèria, la barba li tremolà més, i rompé en un gran sanglot desesperat.
La fumareda caragoladissa s'aixecava ja sobre el pati com un nuvolàs negre, que tapava tot el cementiri i la iglésia.
De sobte ressonà un gran xerrisc, i l'àvia sentí cruixir el porxo sota sos peus, com si estrebessin la casa, de tots costats, i una llengua de foc tantost vista com fosa, mirotejà dos pams per damunt de la paret del pati. La vaca, cega, afollonida, devia haver romput els lligams, perquè sos bramuls s'oïen, ja sords i apagats, tan aviat en un indret com en l'altre de la casa.
La padrina, amb els ullets grisos fora del cap, fent un esforç suprem, se posà en peu; son cos balandrejà endavant i endarrera, i després quedà immòbil, en perfecte equilibri, sobre ses cames testes, enrampades. El fum la cegava, i l'ofegava la gran pudor de cremat. En aquell moment, una ratxa tèbia, una ratxa de vent que en les eres fou rebuda amb crits i salts d'alegria, regolfant per tota la casa, bufà en al braser abrandat i expel·lí amb violència, pel finestró, una pluja de palla cremada que volà en totes direccions, omplint els ulls de la padrina de volves negres i coentes; un tro rogallós, un gran bramul de monstre enfadat, roncà llargament sota el trespol, que trepida amb trepidació tan forta que semblava que anés a esfondrar-se de seguida. La pobra vella, perduda la raó, donà una envestida per a fugir. Les cames restaren com clavades, i el cos caigué de tot son aire endavant. Com no podia emparar-se amb els braços, petà pesadament de cara a terra... Un borboll de sang envermellí les rajoles, i un tros de dent, trencada ran de geniva, se li encastà en la llengua.
Ni menys va fer moviment: estava mig estabornida. Mes encara percebé una veu de dona, neta, clara vibrant, que cridava no gaire lluny amb esgarip d'esglai:
-Foc!!... Foc a cal Manyo!!
Encara sentí que li queien sobre el cap, com un ruixat de pedres, les campanes barroeres de la parròquia cridant gent a la desesperada; encara tornà a retrunyir-li sota d'ella el room-room! de la fogaina, una fressa i remenament sord, com si la casa tingués mal de ventre... fins que, de sobte, li semblà a la padrina que se li trencava la trinxa de les faldilles, que algú la desfeia d'una faixa que l'estrenyia; li semblà que el cap se li tornava buit i lleuger com un cascavell, i que el cor se li fonia en una son dolça i pesanta com la de la migdiada... una alenada càlida l'embolcallà i... res més.
Quan la gent arribà al poble, no quedava de la casa més que quatre parets esberlades dels cantons i dugues canes de teulada a punt de caure. A dins, tot era un braser.
A l'endemà, escarbotant entre la runa i les cendres calentes, van trobar el porc cuit sota el revolt de pedra de l'escala, i ací i allà algun os calcinat que no podien dir si fou de la vaca o de la padrina; al pati hi havia set o vuit gallines ofegades, amb la cresta negra i el bec badat.
Una setmana més tard, entre els hisendats i pagesos de la rodalia, se feia una capta en favor del Manyo, que havia quedat en la misèria. Tothom el planyia per aquell foc que li havia destruït els béns: aquell casalot arnat, el garrinet i la vaca prenys. De la vella ni calia parlar-ne: lo que deia la gent
- Tan de bé li va fer Déu!... Per lo que hi feia en aquest món, sense cap potència!...
Víctor Català: "La vella" dins Drames rurals, 1902

1. Quin és el tema principal del conte?

Explica la situació de la gent gran en la societat rural d’aquella època. Descriu la visió d’una velleta que té de la societat que l’envolta i els sentiments que li transmet aquesta. Es sent trista i sola, ja que és una dona gran i està immòbil i la gent de la seva pròpia família a penes li presta atenció i no es sent gens estimada.

2. Explica les característiques més importants dels personatges.

Padrina: viu a la residència dels Manyo, és una velleta que ha sofert molts problemes i ara té una vida molt desagraïda, ja que a penes es pot moure; degut a moltes causes com l’embòlia en la columna que pateix.

L'hereu: És el jove que es quedarà amb la casa i podem dir que és com el que controla o mana a la resta. Ell s’encarrega d’anar a la batuda.

La jove: És la dona de l’hereu, té un fill petit i la dona s’encarrega de treballar a l’hort.

Personatges secundaris: la mossa gran, el bordegassot, la nena, Baldiri.

3. Sobre la vella es van amuntegant un conjunt de circumstàncies negatives que acaben amb la seva mort. Enumera-les:

1. Té un atac i cau al mig de la carretera.
2. El carreter es troba a la vella i al no moure’s li llença una roca i li va a parar el braç esquerre de manera que li va deixar immòbil.
3.Quan el carreter porta a la vella al poble, es troben de camí a una dona i li explica el que li ha passat. Llavors, en aquell moment la dona diu que sortiria més a compte que la vella es morís, i ella al estar allà ho va sentir i li va fer mal per dins aquelles paraules, i li van caure les dues llàgrimes.
4. La deixaven de sol a sol en la galeria on la pobra no podia negar-se d’estar-hi.
5.Un calorós dia de juliol la van deixar a la galeria com de costum i aquell mateix dia es va cremar la palla tallada i tota la granja es va envoltar de flames. Aleshores el fum del foc li va arribar i feia una pudor insuportable que dificultava respirar.
6. Una gran flama es comença a acostar cap a ella. En aquest moment la vella vol cridar algun veí perquè l’ajudi però ningú va respondre envers la seva ajuda. Ella va fer el moviment d’aixecar-se amb les cames rígides es queda immòbil. El fum li cegava la visió. La gran pudor de cremat fa que s’ofegui i una petita ventada li fa perdre l’equilibri. Cau de cap contra les rajoles de manera que se li trenca un tros de dent que se li clava en la llengua, de manera que la rajola s’omple de sang.
7. Queda estesa al terra mig estabornida, i al moment sent una veu d’una dona cridant. Nota com li cauen pedres al cap, i sent els crits de la gent del poble i el so de la campana de l’església. En pocs moments se li cau tot l’edifici a sobre de manera que es crema entre tota la runa de la seva pròpia casa.

4. Comenta les dues darreres ratlles del conte, que vénen a confirmar la caracterització de la gent del camp que hem anat veient durant la lectura.

Són persones amb una forta creença envers la religió. Els pagesos tenien una forma de pensar que des del nostre punt de visió ens pot semblar egoista i fred. Egoista perquè aquesta gent són molt treballadors i viuen del que obtenen treballant. Com la vella està immòbil no contribueix en ajudar a la família amb els seus esforços però en canvi rep els beneficis dels demés sense fer res, perquè d’aquesta manera es pot alimentar. La padrina viu en una situació difícil, ja que la seva vida no es la que desitja i es veu il·limitada a fer certes coses que una persona normal pot fer diàriament. I la gent té una visió freda, ja que pensen que enlloc de viure en aquestes males condicions, es millor que mori, ja que per a ella li resultarà una nova vida més còmode i diferent, i la família no se’n haurà de fer càrrec d’ ella.

5. Víctor Català descriu detalladament la situació, els petits fets quotidians, les sensacions i els pensaments de la vella. Amb quina finalitat ho fa?

La vella es troba en una situació difícil i delicada, ja que al estar paralitzada la seva vida té uns límits que li marquen tot allò que ella vol fer. Al estar en aquest estat, comporta més feina a la família, ja que no pot per a ella mateixa portar la seva vida i aquests s’han de fer càrrec d’ ella. La dona es sent inútil, ja que voldria poder fer coses però sap que no podrà mai més, com per exemple moure’s o parlar, i la família segons els comentaris que fan davant seu i les seves accions la fan sentir més malament a ella mateixa. Nota que li falta estimació per part de la seva família, ja que amb el temps es van oblidant d’ ella i la deixen de banda i no es preocupen.

6. Fes una llista de totes aquelles paraules de les quals desconeixes el significat i busca-les al diccionari. D' entre les paraules desconegudes assenyala aquelles que són pròpies del món rural i aquelles que et semblen pròpies de la parla empordanesa. Pròpies món rural, parla empordanesa.


Batuda: conjunt de feines que es feien a l’era des que s’estenien les garbes fins a separar el gra de la palla.
Ruda: herba.
Canyissos: planta cosmopolita de la família de les gramínies, semblant a la canya.
Basseta: cadireta baixa, amb barana, per a les criatures petites, que té un forat rodó al seient per a col·locar-hi un orinal.
Novenari: preguntar.
Flairés: olor.
Embosta: les coses que algú pot dur entre les dues mans juntes.
Deixondir: fer sortir d’un estat d’ensopiment. 
Xacrós: ple de ferides o de tares.
Extremunciar: donar l’extremunció (a un malalt).
Taleia: valor.
Bravada: pudor.
Emperesit: mandrós.
Avorrerta: avorrit.
Margaridoies: margarides.
Girbava: vestir.
Feixina: feix de llenya prim per encendre.
Avesada: acostumada, habituada.
Pipellejant: pestanyejant.
Esguard: un esguard tendre, amenaçador.
Ert: dret i rígid.
Agullonava: punxar amb l’agulló. 
Fiblades: punxades.
Hemiplexia: malaltia que es produeix a la columna vertebral i provoca una paràlisi.
Cofurnes: casa o habitació petita, pobra, fosca.
Atuís: deixar com mort.
Enartades: enganyades.
Covat: cuidar.
Afollonits: tenir por.
Expel·lí: llançar a fora.
Volves: Partícula petita i lleu d’un cos que l’aire s’emporta fàcilment, que està en suspensió en l’aire, en un líquid.
Rogallós: propi de la persona que està enrogallada, s’aplica a la veu i als sons emesos.
Trespol: sostre d’una habitació. 
Trepidació: moviment de tremolor.
Esgarip: crit, xiscle.
Fressa: soroll, brogit, continuat.
Arnat: defecte que a vegades tenen les pells seques consistent en unes excavacions molt característiques produïdes per les arnes durant l’època d’emmagatzematge.?
Prenys: prenyat.
Abeuraven: donar beure abundantment (especialment al bestiar).
Escotxineig: soroll que fa la perdiu i la guatlla.
Boll: pellofa que cobreix el gra de blat.
Baladrejant: cridant.
Setial: seient de cerimònia.
Bafarada: olor forta, baf.
Agrenca: olor agre.
Bastarral: part d’una casa que es troba quan s’entra a les golfes.
Esca: carn dels bolets de soca del gènere Fomes i afins, assecada o torrada, que antigament s’emprava per a encendre foc. 
Fesola: tipus de gra gros.
Orellana: tros de préssec assecat a l’aire i al sol.
Enseuada: untada de sèu.
Sèu: greix fos d’animals remugants que serveix per fer candeles i sabons.
Censal: obligació redimible de pagar una pensió anual o cens a una persona i als seus. successors en virtut d’un capital rebut per qui la contrau.
Rònegues: de mal estar-hi o viure-hi a causa del seu estat d’abandonament, ruïnes o malsà.
Eres: camps.

6. Quina és la primera impressió que has tingut en acabar la lectura del conte?

La primera impressió ha estat que en la història la dona gran ens ha fet sentir tristesa, perquè la descriu com un ésser inútil i desemparat.
Després ens ha impressionat com descriu la manera de viure i de veure les coses, explicant-les tal com són sense afegir-hi bellesa i fantasia, fent-ho real i creïble.
Ens ha impactat molt la mort de la vella perquè és una mort molt tràgica i cruel, encara que pel que descriu no sembla que la dona pateixi molt.

EXERCICIS
1. Baudelaire es compara a l’albatros. Descriu la imatge resultant del poeta i la imatge
que dóna de la societat. Relaciona-la amb la de l’artista modernista.

El poeta es descriu com una ànima errant que es troba distant de la societat. La comparació de l’albatros que utilitza per descriure aquesta situació, ens dona a pensar que el poeta se sent superior a la societat ja que com un ocell hi vola per damunt.
La societat queda retractada com un conjunt de persones que fan el possible per a enderrocar a totes aquelles persones que se’n desmarquen una mica.
L’artista modernista, sobretot el que pertany al corrent regeneracionista, te una actitud activa i compromesa amb la societat. És aquest sentiment el que porta a l’artista a intentar, a través de l’art, iniciar una revolta social. Per tant l’artista se sent insatisfet amb la societat dels seus temps i amb aquesta composició intenta fer-ho veure.

2. Analitza l’actitud de Joan Maragall respecte al poder central. Relaciona aquesta actitud amb una de les dues tendències del modernisme.

Joan Maragall sent que Espanya ha perdut el rumb, que s’ha desentès dels seus fills, entre els quals inclou la Pàtria Catalana. Sent, com tots els modernistes, que existeix un excés de nacionalisme espanyol, el qual ha deixat a Espanya aturada en el passat.
Ell pensa que la societat espanyola fa que es vessi sang inútilment i li demana que es salvi de tot aquest estancament temporal.
En aquest poema, Joan Maragall, té una actitud regeneracionista; Ja que intenta advertir a la societat espanyola de tots els mals que la corrompen.

3. Comentari de text “Desolació´”.
o        Explica, a partir del mateix desenvolupament del poema i amb l’ajut d’un diccionari de símbols, quin és el valor simbòlic de l’arbre.

L'arbre representa l'autor i les branques que va perdent, representen totes les coses que ell aprecia i que va perdent en funció del temps. Ens diu que per cada banca que perd li queda una ferida. Tot això, li fa sentir una amargor la qual es reflectida en el primer tercet. Per el que ens diu en el segon quartet, dóna a entendre que les branques perdudes representen familiars i éssers estimats, que s'han cremat i que s'han convertit en fum que és una manera d'expressar que estan al cel.

o        Quin és l’argument del sonet? Com es distribueix en les seves parts?

El sonet tracta com l'autor al haver perdut gran part del que ell apreciava, ja no és el que era en el passat i que ja mai tornaria a ser el que era abans. Poc a poc, a mesura que avança la composició, l'autor ens va transmetent un sentiment d'insatisfacció amb la seva realitat actual, encara que això ho fa sense ser subjectiu, tot al contrari, ho fa sent extremament realista.
L'argument es reparteix en cada estrofa i en cada una d'aquestes, tracta un tema; en la primera ens diu com un fet concret,que el compara a un llamp, li destrossà la vida. En la segona estrofa; metaforitza com tot el que ella estimava s'ha vaporitzat i s'ha anat al cel. En la tercera; reflexa la seva amargor que li es causada per tot això. En la última, ens diu com cada ferida li queda i li va amargant cada vegada més.


o        En els últims versos, el poeta fa una declaració de principis sobre el valor de la poesia? Quina és?

L'autor plasma en aquesta composició lírica sentiments propis que, de cap altra manera, hauria pogut expressar si no hagués estat mitjançant la poesia. Això queda reflectit en els dos últims versos:
Sens mi, res parlaria de la meitat que em manca; jo visc sols per a plànyer lo que de mi s'és mort”.

o        Analitza la mètrica

Aquest poema està format per catorze versos decasíl·labs, sense cesura, agrupats en dos quartets i dos tercets. L'esquema mètric és:
ABBA;ABBA;CCD;CCD

4. Busca deu paraules en el poema La pineda que et resultin de difícil comprensió, busca el significat en un diccionari i copia’l.

Recolliment: Sensació produïda al sentir-se a resguard.
Cisellada: Treballar un metall o una pedra amb el cisell què és una eina consistent en una barra d'acer acabada per un extrem que s'utilitza per a tallar.
Ogiva: Figura formada per dos arcs de cercle iguals que tallant-ne un extrem presenten concavitat enfrontada.
Soques: Troncs dels arbres.
Xapar: Cobrir, en el text, de llum; Il·luminar.
Grana: Llavor.
Irisacions: Propietat que presenten certs cossos de produir coloracions semblants a la de l'arc iris.
Ufanós: Que cria ufana, esponerós.
Nimbada: Cercle lluminós que els escultors i pintors col·loquen darrere el cap dels personatges sagrats.
Testa: Cap

3. Escriu un text que plantegi com la societat tracta la gent gran. Compara la situació actual amb la que presenta Víctor Català al seu relat.

Avui en dia, en els temps que corren, el país pot garantir l'estat del benestar. Això inclou que la gent gran, rebi una pensió després de jubilar-se per a poder garantir la seva llibertat econòmica cosa que està inclosa dintre de la seguretat social la qual pot garantir assistència mèdica gratuïta en el cas que el jubilat la necessiti. En l'època modernista, tot això era impensable ja que la seguretat social no existia. Els avis eren cuidats per la família i normalment vivien a la mateixa finca la qual era d'herència familiar. Si en aquell moment la família no disposava de recursos econòmics suficients, la persona poesia patir el risc d'ésser marginada.
En el cas de que la família no pogués cuidar de la gent gran, en aquell moment podien ser repudiats, ara, si això succeís, la seguretat social podria garantir una completa assistència a aquesta persona, tant en els centres de dia o en les residències per a gent gran.
En conclusió, la gent gran en aquell moment si era dependent d'altres persones, havia d'ésser cuidada per la seva família, ara en canvi, si la família no se'n pot fer càrrec, aquests avis poden ser atesos en un centre geriàtric.

4. Busca informació sobre l’argument d’algunes novel·les modernistes i després redacta un escrit on expliquis el tema d’aquestes obres relacionant-lo amb el tema típic del Modernisme.

Narcís Oller – La Bogeria.
Argument:

En els primers capítols l'autor descriu els personatges amb un narrador omniscient que participa a la novel·la i que és un estudiant de dret que es casa amb la Matildeta.
El personatge principal és en Daniel de Serrallonga i les seves dues germanes, tots tres tenen un problema mental, i això fa que el metge Pròsper Giberga, digui que estan bojos ja que té un pensament filosòfic determinista.

Aquesta novel·la és de tipus costumista on trobem aquesta malaltia mental que descriu mostren aquesta transformació social que provoca la Revolució Industrial.
Durant la obra es veu aquesta bogeria, on l'autor remarca l'actitud dels personatges i la realitat de les imperfeccions que tenen les persones com en els casos de les germanes, perquè una d'elles és nana i l'altre grassoneta.

D'altra banda també remarca la psicologia vista des de diferents punts, en el cas del narrador que el veu com una persona diferent i el del metge que el veu com un boig. Aquests serien alguns dels trets característics d'aquesta novel·la simbolista i psicològica amb aspectes naturalistes per la fatalitat en que descriu alguns actes de bogeria del protagonista.

Solitud – Víctor Català
Argument:

La protagonista, la Mila, és una noia jove, sana que li toca viure a la muntanya perquè s'ha casat amb en Maties, per a no estar sola però realment no estava enamorada.
Els sentiments frustrats li porten a una depressió i un pastor l'ajudarà a sentir-se millor.

Passa d'un món quotidià a un món més espiritual, aprenent del que li ensenya el pastor i té un aprenentatge de la sensibilitat de les coses.

La Mila doncs ha de superar les dificultats de la por i l'element sinistre centrat en les forces de la natura i en l'ànima ajudada pel pastor que representa la bonhomia.
Després de la seva depressió és quan abandona l' indret on estava vivint amb el seu marit que és per ella malesa i desolació i va a viure a l'ermita de Sant Ponç.

La descripció de l' indret de muntanya on es troba és important perquè dóna la dimensió de solitud de la Mila.

Aquesta novel·la és de caire rural ja que l'acció i la història es desenvolupa en un ambient natural.
Podríem qualificar com a tema principal d'aquesta novel·la la lluita per l' autorealització de la protagonista, el seu viatge en busca de l'espiritualitat, el subjectivisme i els grans simbolismes que contenen els personatges de la novel·la. La natura també exerceix un paper molt important, representa la vida en la seva totalitat. Aquesta natura està dividida en un bé, el pastor, i un mal, l'Ànima. El Pastor és una gran influència en la Mila, ja que serà la seva guia, aquest li mostrarà el camí cap a la realització. Fins i tot, la Mila arriba a sentir desitjos carnals vers el pastor, però sap que aquest no la voldrà mai com a dona, sinó com a ser espiritual. El pastor l'estimarà molt, l'ajudarà a forjar-se el seu propi destí, que és el sentit que els modernistes donen a la vida. Durant el seu viatge, la Mila avança de la matèria cap a l'esperit, busca el seu destí en la natura i en la gent del seu voltant.

L'auca del senyor Esteve – Santiago Rusiñol
Argument:
Els vint-i-set capítols de la novel·la s'estructuren en tres parts: la primera descriu el naixement, la infantesa, l'aprenentatge i el casament de l'Estevet en el marc de la fundació i engrandiment del negoci; la segona ens presenta l'Esteve com a model de botiguer i és en aquest ambient de prosperitat que esclata el conflicte amb Ramonet, el fill que vol ser artista i no vol heretar el negoci; la tercera part és la reconciliació entre l'artista i la classe social a la qual pertany.
El senyor Esteve és el pare d'en Ramonet i entre els dos porten una botiga on vénen fils i teles.
En Ramonet cansat de la botiga vol canviar i ser escultor, però el seu pare diu que això no dóna diners i que no arribarà a cap lloc, que pot fer-ho com una afició.
Esteve li diu que gràcies a la botiga pot fer escultura si ell vol, ja que la botiga és el que realment li dóna diners.

En aquesta obra trobem molts aspectes modernistes pel fet de que el protagonista, en Ramonet, vulgui fer art, mostren un posicionament bohemi, més enllà de treballar en una simple botiga, interessat en l'art per l'art.

Aquesta novel·la és de tipus costumista ja que descriu la situació de la vida quotidiana d'aquella època.
L'Auca del senyor Esteve és una obra modernista, en la qual es poden veure reflectits tots els valors de la societat d'aquella època. L'eix temàtic és l'enfrontament entre l'artista i la societat, problemàtica que visqué el mateix autor. El missatge de Rusiñol a propòsit de les relacions artista-societat és molt clar: el reconeixement recíproc. D'una banda, l'artista (Ramon) ha d'agrair el suport econòmic de la pròpia classe social; de l'altra, el reconeixement crític i conscient de la burgesia (senyor Esteve) d'estar mancada d'una dimensió espiritual, però també d'haver sabut crear les condicions materials per les quals pot florir l'Art professionalment.










dilluns, 6 de desembre del 2010

Malgrat que hem vist dues tendències dintre del Modernisme, els intel·lectuals que en formaven part tenien idees i actuacions diverses, tant de tipus polític com estètic -allunyades, però, generalment, de postures conservadores-, i no tan sols això, sinó que molt sovint es donava el cas que un mateix escriptor sofrís una evolució notable en el seu pensament i, per tant, en les seves actituds i la seva obra. Necessàriament la busqueda de modernitat, és a dir, d'allò que fos nou, els abocava a una gran varietat d'influències, no sempre ben assimilades, però que els proporcionaven un dinamisme i una vitalitat importants.
Text 4

Es la tercera vegada que el "Cau Ferrat" se reuneix a prop del mar; la tercera vegada que, fugint del soroll de la ciutat, venim a somniar al peu d'aquesta platja hermosa, a sentir-nos bressar al compàs de les onades, a prendre aigües de poesia, malalts com estem del mal de prosa que avui corre a la nostra terra.Venim aquí fugint de la ciutat, per trobar-nos tots junts i junts cantar lo que ens surti del fons del sentiment, per treure'ns el fred que corre per les venes de tothom aixoplugant-nos sota la bandera de l'art; per banyar-nos i embriagar-nos de sol, de sol i llum que ens assequi per un moment la tristesa de la boira. Venim perquè necessitem expolsar-nos de sobre tanta farsa egoista, tanta sensatesa fingida, tanta farda de sentit comú, tanta serietat fingida o riure estúpid com ha imposat el menestral enriquit per una banda i per altra la democràcia, an aquesta terra nostra que, per por d'ésser boja, se'ns va tornant ensopida [...]L'art per l'art agonitza, per fer lloc a l'art comerç, a l'art cromo, a l'art barato, a l'art llustrós, que és el que entén la democràcia de l'art. Res de somniar, amics meus; res de veure visions, de sentir passar vaguetats allà on els núvols que es formen a l'atmosfera del pensament; de cloure els ulls mirant per dintre un més enllà difumit, d'enamorar-se d'ombres desconegudes: sempre el natural per pauta, sempre esclaus i lligats d'aquest natural ple de lletgeses i tristors, guarnit de baixeses d'esperit i de misèries morals, habitat d'homes somorts, mirant el passat com un llibre sense fulls, no creient en el pervindre, paixent resignats les engrunes del present [...]Ella vindrà, aquesta aurora; ella vindrà algun dia, malgrat els núvols negres; i el goig de sentir-la que s'acosta, de pressentir que els artistes aquells i aquells poetes, des de llur tomba immortal i gloriosa ne veuran d'altres com ells, ens fa viure esperançats, an els que creiem en una hermosa renaixença. Molts per ells treballen, molts hi somnien, molts coven en el fons del pensament idees noves i veuen passar visions d'un art que vola; molts senten ja la febre de l'empenta; molts hi sofreixen ocults sentin el formigueig de quelcom indecís que els diu pressentiments a cau d'orella i els fa veure colors indefinits; molts hi sospiran i esperen el raig potent de claredat, d'inspiració, de llum ja feta, que els arrencarà del cap la idea nova, la nova llum, l'obra parida del somniat modernisme. Mentre esperem, amics meus, per al nostre "Cau", per aquest raconet íntim, per aquest riu arrecerat i modest, no volem demanar més que una gràcia: que sigui sempre, el nostre "Cau", un "cau d'il·lusions i esperances"; que sigui un refugi per abrigar an els que senten fred al cor; un pedrís on reposar l'esperit que arriba malalt del camí enfangat de la terra; una ermita prop del mar, hospital dels ferits d'indiferència, i posada de pelegrins de la Santa Poesia, que vinguin a veure espai, a respirar núvols i mar i tempestats i serenes, a curar-se del mal del soroll, a omplir-se els pulmons de pau per tornar a volar amb més alè vers els boscos i bardisses de la vida i continuar la Santa Lluita [...]Això voldríem, oh poetes!, i, per lograr-ho, aquí davant dels nostres ulls tenim dos grans exemples per seguir: les ones per un costat buidant els més durs penyals, i per l'altre la constància de l'home doblegant i dominant el ferro verge. Flexibles com l'aigua amorosa podreu abatre els cors de roca; valents com els manyans de l'Edat mitja podreu doblegar les voluntats de la matèria. Treballem a cops de petons i de martells; i ne tant aquí tots junts, tots dels nostres, sense por d'orelles forasteres a l'art i a la poesia, podrem esbravar-nos cridant lo que no gosem dir moltes vegades rodejats del gran ramat: que volem ser poetes i que despreciem i planyem an els que no sentin la poesia; que estimem més un Leonard de Vinci o un Dant que una província o un poble; que preferim ser simbolistes, i desequilibrats, i fins bojos i decadents, a decaiguts i mansos; que el sentit comú ens ofega; que de prudència a la nostra terra en sobra; que no hi fa res passar per don Quixots allí on hi ha tants Sancho-Panzas que pasturen, ni llegir llibres encantats allí on no se'n llegeixen de cap mena.Santiago Rusiñol: Discurs llegit a Sitges en la Tercera Festa Modernista, 1894.


1.- Al llarg del discurs es poden detectar un conjunt d'antítesis que segons l'autor s'estableixen entre els modernistes i la resta de la societat. Sabries completar la sèrie:

Modernistes
Societat
poesia
prosa
Sol i llum
boira
Sensatesa fingida
sentit comú
Art per l'art
art comerç
"per vindre"
Futur
somni
realitat
don Quixots
“Sancho-panzas”
simbolistes
Decaiguts i mansos
Amor a les obres d'art
amor a la província (Catalunya, etc.)

2.-A més del sentit propi, poesia i prosa tenen en el text un significat simbòlic. Què creus que vol representar Rusiñol amb aquests dos termes?

Rusiñol, quan diu “prendre aigües de poesia, malalts com estem del mal de prosa” vol dir que la gent ha perdut l 'interès per la poesia ja que està més influenciada per la prosa del moment i vol que la gent recuperi el gust de la lectura per la poesia, ja que està malalta de la prosa.

3.-Creus que es sacralitza la funció de la Poesia, és a dir, de l'artista en aquest fragment?

Si, perquè l'autor en un tros de la seva obra parla de la poesia com “Santa Poesia”  quan parla d'un “cau d'il·lusions i esperances”. D'una banda el cau, que l'autor anomena ermita donant-li un sentit religiós, serveix d'hospital per curar a la gent que sofreix d'indiferència per la poesia, i d'altra banda és posada de “pelegrins”, que per l'autor són els que es reuneixen al cau per escriure poesia i fruir-ne.

4.-Qui són i quina actitud mostra Rusiñol envers tots aquells qui no participen de les seves idees?

Els qui no participen de les seves idees són, per una banda el menestral, que imposava farsa egoista, sensatesa fingida, farda de sentit comú, serietat fingida o riure estúpid, i d'altra banda la democràcia, perquè menysprea l'art, ja que per la democràcia l'art és un comerç i es torna art barato i l'art per l'art agonitza.
L'actitud de Rusiñol davant d'aquesta societat és que deprecia i es compadeix els que no senten la poesia, fins al punt que estima més a un Leonard Da Vinci que una província o un poble, i prefereix que li diguin boig o desequilibrat que decaigut.

5.-Quina funció s'atribueix, en el paràgraf cinquè, al "Cau Ferrat"?

S'atribueix aquesta expressió com un refugi on evadir-se de la realitat i pensar en quelcom més enllà del present que viu la gent en aquesta època i ser subjectius buscant noves idees recuperant aspectes perduts per a millorar la literatura catalana del moment i també on es reuneixen les persones que escriuen la poesia que escriu l'autor d'aquesta obra i la gent que vol curar-se de la prosa de la època.