Malgrat que hem vist dues tendències dintre del Modernisme, els intel·lectuals que en formaven part tenien idees i actuacions diverses, tant de tipus polític com estètic -allunyades, però, generalment, de postures conservadores-, i no tan sols això, sinó que molt sovint es donava el cas que un mateix escriptor sofrís una evolució notable en el seu pensament i, per tant, en les seves actituds i la seva obra. Necessàriament la busqueda de modernitat, és a dir, d'allò que fos nou, els abocava a una gran varietat d'influències, no sempre ben assimilades, però que els proporcionaven un dinamisme i una vitalitat importants.

Text 4

Es la tercera vegada que el "Cau Ferrat" se reuneix a prop del mar; la tercera vegada que, fugint del soroll de la ciutat, venim a somniar al peu d'aquesta platja hermosa, a sentir-nos bressar al compàs de les onades, a prendre aigües de poesia, malalts com estem del mal de prosa que avui corre a la nostra terra.Venim aquí fugint de la ciutat, per trobar-nos tots junts i junts cantar lo que ens surti del fons del sentiment, per treure'ns el fred que corre per les venes de tothom aixoplugant-nos sota la bandera de l'art; per banyar-nos i embriagar-nos de sol, de sol i llum que ens assequi per un moment la tristesa de la boira. Venim perquè necessitem expolsar-nos de sobre tanta farsa egoista, tanta sensatesa fingida, tanta farda de sentit comú, tanta serietat fingida o riure estúpid com ha imposat el menestral enriquit per una banda i per altra la democràcia, an aquesta terra nostra que, per por d'ésser boja, se'ns va tornant ensopida [...]L'art per l'art agonitza, per fer lloc a l'art comerç, a l'art cromo, a l'art barato, a l'art llustrós, que és el que entén la democràcia de l'art. Res de somniar, amics meus; res de veure visions, de sentir passar vaguetats allà on els núvols que es formen a l'atmosfera del pensament; de cloure els ulls mirant per dintre un més enllà difumit, d'enamorar-se d'ombres desconegudes: sempre el natural per pauta, sempre esclaus i lligats d'aquest natural ple de lletgeses i tristors, guarnit de baixeses d'esperit i de misèries morals, habitat d'homes somorts, mirant el passat com un llibre sense fulls, no creient en el pervindre, paixent resignats les engrunes del present [...]Ella vindrà, aquesta aurora; ella vindrà algun dia, malgrat els núvols negres; i el goig de sentir-la que s'acosta, de pressentir que els artistes aquells i aquells poetes, des de llur tomba immortal i gloriosa ne veuran d'altres com ells, ens fa viure esperançats, an els que creiem en una hermosa renaixença. Molts per ells treballen, molts hi somnien, molts coven en el fons del pensament idees noves i veuen passar visions d'un art que vola; molts senten ja la febre de l'empenta; molts hi sofreixen ocults sentin el formigueig de quelcom indecís que els diu pressentiments a cau d'orella i els fa veure colors indefinits; molts hi sospiran i esperen el raig potent de claredat, d'inspiració, de llum ja feta, que els arrencarà del cap la idea nova, la nova llum, l'obra parida del somniat modernisme. Mentre esperem, amics meus, per al nostre "Cau", per aquest raconet íntim, per aquest riu arrecerat i modest, no volem demanar més que una gràcia: que sigui sempre, el nostre "Cau", un "cau d'il·lusions i esperances"; que sigui un refugi per abrigar an els que senten fred al cor; un pedrís on reposar l'esperit que arriba malalt del camí enfangat de la terra; una ermita prop del mar, hospital dels ferits d'indiferència, i posada de pelegrins de la Santa Poesia, que vinguin a veure espai, a respirar núvols i mar i tempestats i serenes, a curar-se del mal del soroll, a omplir-se els pulmons de pau per tornar a volar amb més alè vers els boscos i bardisses de la vida i continuar la Santa Lluita [...]Això voldríem, oh poetes!, i, per lograr-ho, aquí davant dels nostres ulls tenim dos grans exemples per seguir: les ones per un costat buidant els més durs penyals, i per l'altre la constància de l'home doblegant i dominant el ferro verge. Flexibles com l'aigua amorosa podreu abatre els cors de roca; valents com els manyans de l'Edat mitja podreu doblegar les voluntats de la matèria. Treballem a cops de petons i de martells; i ne tant aquí tots junts, tots dels nostres, sense por d'orelles forasteres a l'art i a la poesia, podrem esbravar-nos cridant lo que no gosem dir moltes vegades rodejats del gran ramat: que volem ser poetes i que despreciem i planyem an els que no sentin la poesia; que estimem més un Leonard de Vinci o un Dant que una província o un poble; que preferim ser simbolistes, i desequilibrats, i fins bojos i decadents, a decaiguts i mansos; que el sentit comú ens ofega; que de prudència a la nostra terra en sobra; que no hi fa res passar per don Quixots allí on hi ha tants Sancho-Panzas que pasturen, ni llegir llibres encantats allí on no se'n llegeixen de cap mena.Santiago Rusiñol: Discurs llegit a Sitges en la Tercera Festa Modernista, 1894.

1.- Al llarg del discurs es poden detectar un conjunt d'antítesis que segons l'autor s'estableixen entre els modernistes i la resta de la societat. Sabries completar la sèrie:

Modernistes	Societat
poesia	prosa
Sol i llum	boira
Sensatesa fingida	sentit comú
Art per l'art	art comerç
"per vindre"	Futur
somni	realitat
don Quixots	“Sancho-panzas”
simbolistes	Decaiguts i mansos
Amor a les obres d'art	amor a la província (Catalunya, etc.)

2.-A més del sentit propi, poesia i prosa tenen en el text un significat simbòlic. Què creus que vol representar Rusiñol amb aquests dos termes?

Rusiñol, quan diu “prendre aigües de poesia, malalts com estem del mal de prosa” vol dir que la gent ha perdut l 'interès per la poesia ja que està més influenciada per la prosa del moment i vol que la gent recuperi el gust de la lectura per la poesia, ja que està malalta de la prosa.

3.-Creus que es sacralitza la funció de la Poesia, és a dir, de l'artista en aquest fragment?

Si, perquè l'autor en un tros de la seva obra parla de la poesia com “Santa Poesia”  quan parla d'un “cau d'il·lusions i esperances”. D'una banda el cau, que l'autor anomena ermita donant-li un sentit religiós, serveix d'hospital per curar a la gent que sofreix d'indiferència per la poesia, i d'altra banda és posada de “pelegrins”, que per l'autor són els que es reuneixen al cau per escriure poesia i fruir-ne.

4.-Qui són i quina actitud mostra Rusiñol envers tots aquells qui no participen de les seves idees?

Els qui no participen de les seves idees són, per una banda el menestral, que imposava farsa egoista, sensatesa fingida, farda de sentit comú, serietat fingida o riure estúpid, i d'altra banda la democràcia, perquè menysprea l'art, ja que per la democràcia l'art és un comerç i es torna art barato i l'art per l'art agonitza.

L'actitud de Rusiñol davant d'aquesta societat és que deprecia i es compadeix els que no senten la poesia, fins al punt que estima més a un Leonard Da Vinci que una província o un poble, i prefereix que li diguin boig o desequilibrat que decaigut.

5.-Quina funció s'atribueix, en el paràgraf cinquè, al "Cau Ferrat"?

S'atribueix aquesta expressió com un refugi on evadir-se de la realitat i pensar en quelcom més enllà del present que viu la gent en aquesta època i ser subjectius buscant noves idees recuperant aspectes perduts per a millorar la literatura catalana del moment i també on es reuneixen les persones que escriuen la poesia que escriu l'autor d'aquesta obra i la gent que vol curar-se de la prosa de la època.